Dissabtes. Capítol 10

(Capítol 0 | Capítol 1 | Capítol 2 | Capítol 3 | Capítol 4 | Capítol 5 | Capítol 6 | Capítol 7 | Capítol 8 | Capítol 9)

Al costat d'una de les taules de la terrassa d'un bar qualsevol de la ciutat, hi havia un carret de la compra lila i un carret groc de carter. Asseguts a la taula hi prenien cafè un home de mitjana edat amb un uniforme de carter, un home de mitjana edat vestit amb texans i samarreta, un home gran amb pantalons i camisa i una dona gran amb faldilla, brusa i rebeca de punt. Cap vianant hauria pogut endevinar les relacions que els unien: mare i fill, amic i amiga, desconegut i desconeguts... tiet i nebot.

El Rafael va explicar la seva història.

Al poble hi havia viscut els millors anys de la seva vida, just abans de fer el servei militar. Era un jove extravertit. No vivien en l'opulència, però tampoc els faltava el menjar. El poble, en general, se'n sortia com podia. Hi havia gent de tota mena, però ell no tenia problemes amb ningú. El seu germà Pedro sortia ben d'hora al matí a ajudar a una casa de camp de les afores i no tornava fins que ja queia el sol. Els seus pares treballaven en una casa de señoritos. Ell va tenir la sort de poder anar a escola. Es feia amb tots els joves del poble, però especialment amb un grup de nois més gran que ell. Amb el temps, alguns d'ells es van casa i van anar a viure a la ciutat.

—Els joves d'ara penseu que això dels comiats de solter és un invent vostre, però hauríeu d'haver vist les festes que muntàvem amb poca cosa! El bar del poble ens quedava petit de seguida i, alguns més drets que altres, acabàvem moltes vegades rondant pels carrers, cridant i ballant. Algunes noies que ens creuàvem reien tímidament, altres s'escandalitzaven. La marxa durava fins a altes hores. En vam fer moltes! Quan no hi havia un aniversari, algú es prometia, i quan no, era el sant d'algú altre... Qualsevol excusa ens valia per divertir-nos.

"Una nit la gresca ens va dur pels camins que duien als camps.

Ja només quedàvem el Gonzalillo de la senyora Fernanda i jo. A mi el Gonzalillo sempre m'havia agradat, però en aquella època no es podia ni insinuar una cosa així. Anàvem tots dos contents, acabant una ampolla de vi a mitges i cantant un bolero a grito pelao pel camí. Vaig ensopegar i vaig caure a terra, rient. Vaig estirar els braços i li vaig demanar que m'ajudés a aixecar-me. "¡Gonzalillo! ¡Gonzalillo! ¡Que me he caío, Gonzalillo!" i l'altre: "Calla, hombre, que ya te he visto". Però quan em va donar la mà per ajudar-me, em va caure a sobre.

No sé d'on, va aparèixer el meu germà, que tornava a casa. Em va clavar una mirada que no oblidaré mai i no em deia res. Només em mirava... De sobte, em va fotre un cop de puny i va marxar camí enllà.

Al poc es va casar amb l'Antoñita la de Casares i van venir a viur aquí, com tants altres. Mai més em va dirigir la paraula. No sabia ni on vivia fins que no vaig venir jo també a treballar a la fàbrica. Vaig intentar diverses vegades parlar amb l'Antonia, li vaig demanar el telèfon, però es posava molt nerviosa i mai va voler dir-me res.

La vida havia de seguir. Vaig fer la meva i ells van fer la seva."

Es va fer un silenci entre ells. A la taula del costat, dues noies estrangeres van demanar la carta en anglès. Els vianants que passaven veien, en una de les taules de la terrassa d'un bar qualsevol, quatre persones visiblement emocionades, fent veure que prenien cafè. Era un dia assolellat a finals de primavera.